NA MAGRANETA

—La’m contá la madona Catalina Tomás Pinya de Ca’s Cegos de Manacor—

AIXÒ era un rei i una reina que no teníen gens de bo amb sa comare, i n’estaven ben fellons! ¿Qui sab lo que hauríen donat per un nin o una nina?

La Reina era sa dona més garrida que se fos vista; pero encara se figurava esser-ho més que no hu era.

Sempre la teníen davant es mirai, contemplant-se a sí mateixa; i desiara que deia:

—Mirai, ¿som bella?

—Si, senyora Reina! deia es mirai.

—¿N’hi ha d’altra de més bella? demanava ella.

—No, senyora Reina! deia es mirai.

I la dona quedava més satisfeta que un ca amb un os.

Un dia menjava una magrana a sa finestra, i li cau un gra en-terra.

—¡Criats i criades! digué, correu! que me ès caigut un gra en-terra.

Es criats i criades corregueren, le hi troben, le hi duen, i llavò s’exclama:

—Tant m’agrada aquesta magrana, que, si tenía una fia, li posaría nomMagraneta.

Aquella paraula no va caure en terra.

No sé si la degué sentir sa comare.

Lo cert es que la Reina des cap de nou mesos tengué una ninona, sa cosa més fina i purificada; i li posaren nom Magraneta.

I heu de creu i pensar que va créixer; i se va fer tant i tant, que aviat cuantrapassá, pero d’un bon tros totes ses dones d’aquell temps, en vivor i gracia, en galania i garridesa.

No vos dic res, es fiis de rei, quant se’n varen témer, si la demanaven a son pare.

La Reina continuava cada dia contemplant-se dins es mirai i fent-li ses mateixes preguntes:

—Mirai, ¿som bella?

—Sí, senyora Reina! deia es mirai.

Pero un dia com li demaná:

—¿N’hi ha d’altra de més bella?

Es mirai va respondre:

—Si, senyora Reina.

—¿I qui ès aquesta poca vergonya? digué ella tota enfabiolada.

—La vostra fia Magraneta, va respondre es mirai.

—¿Si? digué ella. Idò la faré matar.

Quant se va esser calmada, des cap d’un parei de díes, així mateix va trobar que havía fet gros; pero s’idea no més de que hi hagués d’haver una altra dona més garrida que ella, maldament fos sa seua fia, la treia des solc, i li feia perdre sa tramuntana de vista, i cridar com una desesperada:

—¡Una dona més garrida que jo! ¿Quin possible ès suportar-ho?… ¡Que muira! ¡que muira!

I quant notava que Na Magraneta, com més anava, més garrida era, i tot-hom parlava de Na Magraneta, i no més parlaven de sa mare per dir que, davora sa fia ja no era miradora, sa rabia l’alsava en pes; fins que un dia agafa dos negrets, pages seus, i los diu, posant-los dins ses mans una capsa:

—Mirau, menau-vos-ne ma fia Magraneta dins es cotxo; i, en esser ben enfora, matau-la i duis-me es seu cor dins aquesta capsa. Si no hu feis així, es cap vos botirá de dalt ses espal·les!

Aquells negrets quedaren de pedra, pero no gosaren recapitolar perque la coneixíen.

Lo endemá la Reina fa enganxar es cotxo.

—¡Hala! digué a Na Magraneta, anirás a passetjar amb sos negrets.

S’al·lotona, que era sa més creent del mon, anc que trobás fora de lloc aquell sortir a passetjar tota sola amb sos negrets, se posá dins es cotxo amb ells, i partiren.

I ses mules trota qui trota, i passaven plans i turons i plans i turons.

—¿A on anam? deia desiara Na Magraneta, entre sorpresa i astorada.

—A fer una volta, responien es negrets, amb una cara ben trista.

I es cotxo sempre corre que corre, i ses mules que no desmaiaven gens.

—Pero ¿no’m diríeu a on anam? tornava a demanar ella. ¡Tornem arrera per amor de Deu!

Es negrets no sabien que li havíen de respondre, ni alos bastava cor per fer lo que la Reina los havía manat.

Després de moltes de vegades de demanar-los Na Magraneta a on anaven i que tornassen arrera, a la fi, trobant-se dins un bosc que no hi havía qui l’acabás de travessar, feren aturar es cotxo; davallaren, i romperen en plors.

—Magraneta, digueren, se fa precís haver-t’ho de dir: te duim a matar. Ta mare mos ho ha manat, i ha dit que, si no te matam i no li duim es teu cor, mos fará matar a noltros.

—No’m mateu per amor de Deu! ¡no’m mateu! deia Na Magraneta plorant; i es negrets que ploraven més que ella.

Amb això passa una cabra amb una cabrida.

—No res, digueren es negrets, matarem aquesta cabrideta, li treurem es cor, el durem a ta mare, se creurá que ès es teu, i tu per aquí ja t’enginyarás a viure.

E-hu feren així, i la Reina los va creure, i va fer un alè ben gros.

¡Quin baf d’infern degué sortir de sa seua boca!

Na Magraneta queda tota solina dins aquell grandiós boscatge.

Plora qui plora, caminava i s’aturava, sense sebre per on prendre ni què fer.

Quant se’n va tèmer, es sol va esser post, i sa fosca comensá a venir.

—¡Mesquina de mí! digué. ¿A on he de passar la nit? ¡Hauré de jeure damunt sa terra broixa!… Pero ¿i si venen animals ferosos?

Pensa qui pensa i mira qui mira, afina un pi, i s’exclama:

—Ja sé que faré: pujaré dalt aquest pi, i podré dormir descansada.

E-hi puja, escampa la vista, i repará… lo que encara no havía reparat amb so trastorn que duia: un grandiós castell que tenía davant su allá.

Dins un forat de sa torre més alta d’aquest castell e-hi feia es niu, e-hi havía una mala fi d’anys, una colometa, sa cosa més fina i aixerida.

Allò era es Castell de la Colometa.

S’al·lotona sent una veu que diu:

—Portes, obriu.

S’obrin ses portes, i surten tretze homos tan grandolassos que pareixíen gegants, i se’n van de d’allá.

Na Magraneta nota que es darrer que sorti diguè:

—Portes, tancau.

I ses portes se tancaren.

De retgirada que estava, no’s gosá moure i passá la nit mig dormint, mig vel·lant. Un poc abans de s’auba tornaren aquells tretze, s’aficaren dins es castell, i ses portes no’s tornaren a obrir fins es vespre que vengué, quant ells altra volta prengueren es bobiot.

Na Magraneta estava encara damunt es pi, morta de fam, que tastanetjava.

Se revestí de coratge, i quant va creure que ja no hi havía negú per allá, davalla, se planta davant ses portes des castell, i diu:

—Portes, obriu.

Ses portes s’obrin, Na Magraneta entra per endins, i ¡venguen sales i corredors i sales i corredors!

Troba sa cuina: e-hi havía tretze fogons amb tretze olles, i tretze taules amb un pa i una carabassa de vi damunt cada una. Destapa ses olles, i dins cada una hi hagué un capó.

—Ja sé que faré, diu ella. Pegaré una espipellada de cada capó i de cada pa, i un glopet de cada carabassa. No hi faré senyal, i me podré enredonir.

E-hu va fer d’aquesta manera, i quedá ben redona.

Va repará tretze portals de filera, los obrí, foren tretze cambres amb un llit dins cada una.

Agrena ses cambres, fa es llits, adesa sa cuina, sales i corredors, i surt depressa, dient:

—Portes, tancau.

Ses portes se tancaren, i ella s’enfila per sa soca des pi, i ¡fins an es cucuió!

A trenc d’auba tornaren es tretze homos, i s’afiquen dins es castell.

Reparen que tot está agrenat i adesat: sales, corredors, cuina, cambres; i que es llits están fets.

—¿Qui mos ha fet això? se damanen uns amb altres. Negú sab res. Miren si hi ha qualcú amagat, i no troben negú. Miren si los falta res, i noten que falta una espipelladeta a cada capó i a cada pa, i un glopet a cada carabassa.

Es vespre, com se’n varen esser anats, Na Magraneta davalla des pi, entra dins es castell, torna agranar i adesar sales i corredors, cuina i cambres; torna fer es llits, pega un altra espipellada an es tretze pans, i un altre glopet a ses tretze carabasses. Surt ben depressa, s’enfila p’es pi, i ¡fins an es cucuió!

A trenc d’auba arriben es tretze homos; reparen que tot los ho han agrenat i adesat de bell nou i los han fets es llits. Miren per tot, no troben negú; se temen que los torna faltar una espipellada a cada capó i a cada pa, i un glopet a cada carabassa. Tiren junta per veure què havien de fer: determinaren que es vespre en quedás un d’amagat, per que aclarís qui era que los entrava, i no’l deixás fogir, fos el qui fos, fins que ets altres tornaríen. Tregueren sorts, tocá a un; i quant es demés se’n anaren; se posa a un lloc que no’l poguessen veure gens i ell e-hu pogués veure tot.

Dins una estona sent una veu argentina, com a de rossinyol que deia:

—Portes, obriu.

Veu que ses portes s’obrin de pint en ample, i entra, lleugera just una titina, una fadrineta; garrida com un sol, que amb un aire i un tranc lo més ecsisador ja es partida agrena qui agrena, adesa qui adesa sales, corredors, cuina i cambres; fa amb quatre grapades es llits; i hu deixa tot tan afeitat i espinzellat, com si a cada cosa hi hagués passades hores senceres.

Pegava ja ses derreres espipellades i es darrers glopets, quant cop en sec surt aquell amagat, i se planta davant ella, i román tot esglaiat com la veu tan garrida.

La pobreta queda de pedra.

Li agafá un tremolor per tot el còs; volía fogir, pero ses cames li feren flaca, i se va haver d’asseure a un banc que hi havía allá davora.

Aquell homo va momprendre es gran trastorn, sa viva angunia qui engrunava’s cor d’aquella al·lotona i se posa a dir:

—No tengueu por! no tengueu ansia, senyoreta mia! No hi som per fer-vos res de mal ni enfadar-vos cap mica. Lo que’m sabría més greu del mon sería fer-vos fellona. Tot es meu desig ès de complaure-vos. Si no hu sabeu, vos trobau dins esCastell de la Colometa; i dins aquest castell mai s’hi ès campada malament cap dona.

Li va dir tot lo que va sebre per donar-li coratge; le hi va dir de sa manera millor que pogué.

Quant la va veure un poc més tranquila i més animada, li contá quines eren ses ordes que tenía, que fins que venguessen es capitá i demés com-panys, no la poría deixar fogir; que se tancás dins sa cambra que volgués; i, si tenía sòn, que dormis ben descansada.

Na Magraneta se tancá. Arribá a tirar-se damunt es llit; pero no pogué cloure’ts uis.

A trenc d’auba vengueren aquells dotze. Na Magraneta los sent, i surt.

Aquells homos quedaren sense polsos quant se veren davant una al·lota tan bufarella.

Los contá tot lo que li havía passat, pero sense destapar sa mare. Tots romperen en plors com la sentiren.

—Mira! li digué es capitá, amb tota veritat ara mos has de dir a on vols que te duguem, o si vols quedar aquí, i jo te tractaré com si fosses germana meua i aquests te respectarán com a senyora seua. Si vols que te duguem en lloc, t’aclucarem, i, en esser-hi aprop, t’amollarem. Ara si vols quedar, mos farás contents de tot, i des d’ara te jur que dins un convent no estaríes més ben guardada i segura.

Na Magraneta, no sabent a on anar que no estigués pitjor, digué!

—Quedaré amb voltros, i será lo que Deu voldrá!

Es capitá a l’acte li entregá ses claus, li omplí es dits d’anells i tumbagues d’or i pedres precioses, li doná collars de perles i moltes altres joies, una bona s’altra millor.

Desde aquell dia tots estaven seny a perdre per ella; no sabíen que fer per regositjar-la i donar-li gust, i li teníen un esment fora mida, i li menaven un respecte que no vos ho poreu pensar.

I ella los tractava com a germans, los ho tenía tot ben net i adesat, i saColometa de sa torre més alta, en veure-la, ja hi anava, i s’hi posava damunt, perque sempre l’afalagava, i li donava menjar.

Mentres tant, la malareina, segura, seguríssima de que Na Magraneta era morta i re-de-morta, estava més inflada que un calápet, creent-se sa dona més garrida que hi havía baix de la capa de Deu.

De sa vegada que’s mirai li havía dit que Na Magraneta hu era més, de rabia i per por de sa por, no li havía tornat fer cap pregunta.

Un dia, com feia una bona estona que s’hi mirava i estava més alabada que mai amb sa seua galanía, a la fi digué:

—Mirai, ¿som bella?

—Si, senyora Reina, respòn es mirai.

La dona prengué coratge, i s’amollá més, dient:

—¿N’hi ha d’altra de més bella?

—Sí, senyora Reina, digué es mirai amb una veueta prima, dolsa, taiant i aficadissa com sa fuia d’un raor.

—¿I qui ès aquesta mala fembra? s’exclama la reina, treguent espires p’ets uis i foc p’es caixals.

—La vostra filla Magraneta, que está dins es Castell de la Colometa, torná dir es mirai amb aquella veueta tan maleïda.

—¡Ments i no sabs que’t dius! cridá la Reina. ¡Fa més d’un any que es morta! Es seu cor me dugueren dins una capsa.

—La vostra filla Magraneta, que está dins es Castell de la Colometa, repetí es miraí amb sa mateixa veueta, pero més prima, més dolsa, més taiant, més aficadissa.

Tant e-hu va esser, que xapá’s cor de la mala Reina de mig a mig. Se posa feta una lleona; no hi havía qui s’hi acostás: estigué tres díes i tres nits tancada, sense menjar ni beure, flastomant com un carreter, arrabassant-se es cabeis, ungletjant-se sa cara; fins que envía a demanar una mala véia que era una fada, i li diu:

—Sa meua fia Magraneta es viva, dins es Castell de la Calometa. Si no hi vas ara tot-d’una, i no la’m mates, te faré fermar a ses cóves de quatre cavalls.

—¿A on es aquest castell? demana sa jaia.

Cerque’l si no’l sabs, crida la reina fora de sí.

Sa mala véia agafa una grapada de pols, la tira a l’aire, i per allá on va prendre sa pols, va prendre ella.

Camina caminarás, des cap de set díes destría un castell damunt uns penyals, s’hi acosta; va esser es Castell dela Colometa.

Na Magraneta estava a una finestra, escampant la vista.

Sa fada l’afina, l’escomet, li mou conversa, i acaba per dir-li:

—Com éts tota solina, no deus tenir negú que t’espluc i te fassa sa cóva. Davalla, fieta meua dolsa estimada, i jo t’esplugaré i te pentinaré.

—Per amor de Deu sía, germaneta! Jo me sé enllestir tota sola.

—¡Ves si’m faríes aquest despreci! ¡No hu crec que’l me fasses! deia aquella polissona, fent caruces i estabetxos.

Na Magraneta consentí a davallar; sense pensar mal ningún, s’agotzona davant sa mala véia; li posa es cap damunt sa falda. Amb so pentinar-la i esplugar-la se condormí. Sa fada ja li ha posat an es dit petit de sa má esquerra un anell de ferro, i fuig com la bala.

Na Magraneta va romandre estesa en terra, lo mateix de morta.

Així la trobaren es capitá i es dotze companys com s’aixecaren de dormir.

Bé la cridaren, bé l’estamanetjaren. Ni va respondre, ni doná cap senyal de vida.

Tots romperen en plors, i cuidaren a fer-se trossos.

A la fi, la posaren dins una caixa, la se’n dugueren dins una còva d’allá prop, i li varen encendre tretze antorxes que cremassen dia i nit; i, en acabar-se, n’hi duien d’altres, esperant que comensás a fer olor per enterrar-la.

I passaren díes i més díes, i setmanas i mesos; i sempre hi havía ses tretze antorxes enceses, perque Na Magraneta no se tramudava gens: era lo mateix que si estigués adormida.

I heu de creure i pensar que el Rei d’aquells paratges, un dia, cassant cassant, se separá des seus criats, sense fer-ho a posta, i, quant-se’n va tèmer, se troba davora aquella còva. Veu tanta de llumenaria, s’hi arramba, troba ses tretze antorxes enceses entorn d’aquella fadrineta allargada dins sa caixa, sense cap senyal de vida.

Com la va veure tan ben taiada, tan garrida, no se’n poría avenir, i passa un parei d’hores mirantla-se.

¿I que fa ell? Apaga ses antorxes, tapa sa caixa, l’entravessa damunt es cavall, i ja es partit cap a ca-seua. E-hi arriba, no diu anegú que hi ha dins aquella caixa, la tanca dins sa cambra millor que tenía. Cada dia hi entrava tot-sol, alsava sa cuberta, i estava contemplant una bona estona Na M’agraneta, que era lo mateix de morta perque ni alenava ni feia es més petit moviment en tot es seu còs, i era lo mateix de viva, pero dormint, perque conservava tota sa seua galanía, exhalant una oloreta lo més bona.

El Rei s’embadalía contemplant-la, i ben alerta que anava a fer-ne part a negú.

Arribá a passar-hi casi tot es dia dins aquella cambra.

Es criats i criades notaren allò, i los entraren unes ganes rabioses de sebre que tenia el Rei allá dins.

N’hi va haver una de més atrevida que totes, que un dia que’l Rei era a cassar, té la bona sort de trobar sa clau d’aquella cambra. Se’n va a sa porta, pega rodada, obri, entra i veu una caixa a’s mig. S’hi acosta, alsa sa cuberta, i veu aquella al·lota allargada de dins, lo mateix de morta.

Be poreu pensar si hi degué quedar freda, si li degué venir de nou.

Se posa a mirar-la-se de cap a peus; i mira qui mira, repara que du es dits plens d’anells; li afina aquell de ferro que sa fada li havía posat. Pareixent-li que era massa ordinari per estar amb sos altres, prova de treure’l, l’estira una mica, i tot-d’una Na Magraneta exhalá un ¡ai! molt fondo.

Sa criada pren un retgiró de mort, i fuig corrents, sense tapar sa caixa, sense rodar clau.

—¡El Rei me mata! deia ella, i no sabia a on posar-se, no sabia que’s feia.

Arriba el Rei, troba sa cambra uberta i sa caixa destapada.

Se posá com un picat d’aranya.

Crida tota sa servitut, tota la Cort.

—¿Qui ès, digué, que m’ha uberta aquesta cambra i m’ha destapada sa caixa que hi tenc? Qui ès estat, que hu diga; si no vol que’n fassa un penjeroi d’ell.

Aquella criada s’agenoiá davant tot-hom.

—¡Perdó! misericordia! senyor Rei! digué plorant i amb un tremolor tant fort com si li hagués entrada una terciana maleita. ¡Misericordia, senyor meu! ¡Som estada jo! ¡jo som estada!

El Rei feu sortir tota s’altra gent.

—Conte’m lo que ès estat, li digué.

Sa criada le hi conta tot fil per randa.

—Anem-hi! s’exclama ell, i li farás lo mateix.

E-hi van; sa criada s’acosta a Na Magraneta, li estira s’anell de ferro, le hi treu.

Na Magraneta exhala un parei d’¡ais!, comensa a bategar-se, obri ets uis, i los bada tan grossos com los tenía.

Com ella se veu allargada dins aquella caixa, dins una cambra tant magnífica, davant el Rei, mirá i mirá, i quedá com astorada.

—¿Que somii o estic desperta? digué a la fi, ¿a on me trob? ¿qui sou voltros?

Si esglaiada estava ella, més esglaiats estaven el Rei i sa criada com sentien aquella veu tan dolsa, i contemplaven aquell còs tan ben taiat, aquella cara, mirai de tota gracia i galania.

Aviat Na Magraneta va veure que estava ben desperta, i que era dins sa cambra d’un rei, que ja demostrava estar enamoradíssim d’ella.

El Rei era fadrí, Na Magraneta a la flor del mon; i ja poreu veure què havía de succeïr per forsa: que un va dir:

—¿Que mos casam?

I s’altra va respondre:

—Ja hu hauríem d’esser!

Dins quatre díes tot estigué preparat, se reuní tota la Cort, acudiren tots es reis veinats, se va fer es casament, i hi va haver unes nosses com no n’havien vistes mai.

Quant acabaven de dinar, el Rei diu:

—Cadascú que con un pas gustós.

Se’n contaren molts que feren riure per ses butxaques tothom.

Quant tocá a na Magraneta, no fé més que contar sa seva vida. Tothom va rompre en plors. Som pare i sa mare hi eren, com a reis veinats convidats, i no l’havíen coneguda.

Son pare aná correns a abrassarla, sa mare taiava claus, i clamava sa terra que la s’engolís.

Tot-hom s’alsá cuantra ella, manco Na Magraneta, que demaná que la perdonassen.

Lo més que pogué conseguir, salvar-li la vida.

La tancaren dins una torre, i hi estigué fins que va esser morta.

Aquells tretze lladres des Castell de la Colometa, que desde que trobaren Na Nagraneta estesa en terra com a morta, no havíen tenguda alegría pus, quant saberen que el Rei s’era casat amb ella, s’hi presentaren per que los perdonás, fent-li a sebre que, si los perdonava, se’n aniríen a Roma a confessar-se amb el Papa, per sebre sa penitencia que havíen de fer, i que sa passarien la vida plorant es seus pecats.

Se va fer així, tot-hom n’estigué ben content, i el Rey i Na Magraneta visqueren com a Jusep i María amb molta pau i concordia, fins que se moriren; i al cel mos vegem tots plegats.

Manacor, Agost de 1895.