SA FIA DES CARBONERET

—La’m contá la mateixa criada de ca-nostra, de So’n Servera, N’Antonina Cordera.—

 AIXÒ era un carboner que tenia un fii, una fia casada i dues fadrines.

Un dia el Rei, cassant cassant, passa per davant sa barraca des carboner, i troba sa seua fia darrera, una fadrineta de setze anys, sa més galanxona, que havía nom Catalineta.

El Rei, com la va veure, va romandre embadatit, i li digué:

—Alabat sía Deu.

—Pera sempre, senyor Rei! diu s’al·lotona.

—¿Quina la fas? diu el Rei.

—Cuin damunt davall són, diu ella.

—¡Damunt davall són! s’esclama el Rei, i repará una sarria que feia embalum.

—¿Que hi ha dins aquella sarria? demaná.

—Xerrim baix, digué Na Catalineta.

—¡Xerrim baix! s’esclamá el Rei, sense que li ocorregués que poría esser allò i va dir:

—¿A on ès ton pare?

—A treure gent de ca-seua, diu ella.

—¿I ta mare? diu el Rei.

—A plorar es pler de l’any passat, respòn s’al·lota.

—¿I es teu germá? diu el Rei.

—A cassar. Deixa sa cassa que ha agafada, i du sa que no ha poguda agafar, diu ella.

El Rei quedá tot confús amb aquesta partida de coses que aquella pitxorina li havía enflocades.

—Dirás a ton pare que venga es vespre a veure’m, li digué i se’n aná.

Es vespre es carboner se presenta a ca’l Rei, i diu:

—Bona nit temga senyor Rei. ¿Está bonet? ¿Que vol de mí?

—Bo estic, gracies a Deu, diu el Rei. Som passat avui per sa teua barraca, i tens una fia més viva que una centena. Li he fetes un parei de preguntes, i m’ha respost d’una manera que m’ha deixat confús. M’ha dit que cuinava damunt davall són.

—Tenía raó, diu es carboner. Eren ciurons, que, quant s’olla bull, pugen i davallen, i un cop són damunt i un cop davall.

—¡El diantre ès aquesta al·lota! diu el Rei. I m’ha dit també que dins una sarria hi havía xerrim baix.

—Es ver! diu es carboner: e-hi havía s’altra fia despuiada, perque totes dues no més tenen un vesit; el duen un dia per hom; i sa qui no’l du, está dins sa sarria; i, en venir ningú estern, xerra baix, porque no se temin d’ella.

—¡El diantte es aquesta al·lota! diu el Rei. I m’ha dit llavò que tu eres a treure gent de ca-seua.

—Es ver, diu es carboner: era a treure rabassons.

—¡Sí que endevinava idò! diu el Rei. I llavò m’ha dit que sa mare era a plorar es pler de l’any passat.

—I massa que hi era! diu es carboner. Entany casárem una fia, i despuisahir se morí, al cel sía ella i tots los morts; i sa dona hi era, ja hu veu, per donar cap. I ella i noltros plorávem i ploram, es pler que l’any passat tenguérem des casament.

I es carboner va rompre en plors.

—No plores, digué el Rei. Deu ho ha fet, i ell sab que fa, i no pot errar. Una altra cosa que m’ha dita aquella polisseta, i ès sa que m’ha deixat més confús. M’ha dit que es seu germá era a cassar; i que deixava sa cassa que havía agafada, i duia sa que no havía poguda agafar… ¡A veure qui hu entén an això!

—Jo le hi diré, diu es carboner: era esplugar-se: deixava morts es pois que agafava, i duia damunt el còs tots es qui no havía poguts agafar.

—¡El diantre es aquesta al·lota! digué el Rei tot admirat. Mira, si no la puc confondre, m’he de casar amb ella.

I ¿que fa ell? Agafa tres ous, lo trenca dins un plat, los rebat una bona estona i diu an es carboneret:

—Jès! du aquests ous a sa teua fia. Que les pos, i tendrem aviram en casar-mos.

—¡Pobre fieta meua! ¿com n’ha de sortir d’aquesta? deia es carboneret quant se’n tornava a sa barraca.

E-hi arriba, conta es pas a sa fia, i ella s’exclama:

—D’això estau embarassat? Esperau, vereu.

Agafa unes quantes grapades de civada, la mol ben mòlta, i li diu:

—Jau aquesta farina. Duis-la an el Rei. Que la sembr, i tendrem civada per dar a s’aviram en casar-mos.

Es carboneret se’n hi va, va fer sa comanda de Na Catalina, i el Rei va quedar sense paraula.

Després de pensar-hi molt, pren un tros de roba, el fa bocins menuts menuts, com una ungla.

—Jès, li digué. Du-los a sa teua fia; que fassa es menudai per quant mos casem i tenguem cap infant.

—Pobre fieta meua! ¿com n’ha de sortir d’aquesta! deia es carboneret tot enfadat, quant se’n tornava a sa barraca.

E-hi arriba, dona a Na Catalineta sa comanda del Rei, i ella s’exclama:

—¿Això ès tot?

Agafa un parei d’ensenais, los esmenuca tot lo que pot, los dona a son pare, i li diu:

—Jau, duis-los an el Rei, i que’n fassa’s bres per un si a cas.

Ell ja ès partit cap a ca’l Rei, li dona sa comanda de Na Catalina, i el Rei ¡què havía de sebre respondre! Se posa pensa qui pensa, per veure com l’apuraría; i a la fi, pren un paner, i diu:

—Jès, du’l a sa teua fia, que l’umpli de riaies.

—¡Pobre fia meua! ¡aquesta vegada no’n surt! deia es carboneret, tornant-se’n a sa barraca. I amb so cap dins es paner se posava a fer ¡ja ja ja! riu que riu amb unes riaies lo més forsades; i ¡que havía d’omplir es paner! ¡Tant com es moix!

Tot-d’una que arriba i Na Catalineta el sent, li diu:

—¿D’això estau embarassat? Anau a agafar tres dotzenes d’aucellons. Los posau dins aquest paner, tapau damunt amb un pedás, vos n’anau a ca’l Rei, esperau que estiga entaula; li, entregau es paner de part meua, i que’l destap.

Es carboneret e-hu va fer així. Justament el Rei tenía una bona partida de convidats. Fa destapar es paner, surt aquell esbart d’aucellons, i uns, se tiren per dalt ses gerretes de s’aigo i es garrafs de ví, altres voletetjant feren plats i tassons; altres peguen per demunt es cap i ses espal·les des convidats; altres los freguen amb ses ales, front, galtes i oreies, i hi hagué qualque nas afavorit que se’n va dur més d’un quern de fitorades; i venguen esquitxos, i raigs, i rois, taques, i crits, i renou; i tot-hom no pogué estar que no esclafís de riure, i cuidaden a fer ui de riaies.

El Rei, apurat de tot, veent que sempre quedava davall, a forsa de sucar ets ais, se’n va treure una que se creia que havía de capturar sa carbonereta.

—No res, va dir a son pare. Diga-li que venga ni vestida ni sensa vestir, ni p’es camí ni fora camí, ni cualcant ni a peu.

—¡Pobre fia meua! ¡Aquesta vegada no’n surts! deia es carboneret, tot enfadat, tornant-se’n a sa barraca.

Quant e-hi va esser, i Na Catalina el sentí, li diu:

—¿D’això estau embarassat? Anau a Ses Planes,(Possessió de Sant Llorens des Cardessar) menau un boc muntanyenc, ben seuvatgí.

Son pare hi va, compra es boc, i le hi mena. Ella se desmuda, s’embolica un filacs, se posa damunt s’animal; i ja es partida cap a ca’l Rei.

Es boc, ja hu crec, feia bots i escaravits, i tot eren fues i xecalines. Assetsuaixí servava camí, assetsuaixí no’n servava; la tomava, ella s’hi tornava posar damunt; i la tornava tomar, i ella s’hi tornava posar.

De manera que ni anava vestida ni sensa vestir, ni p’es camí ni fora camí, ni cualcant ni a peu.

El Rei, com la va veure, digué:

—Paraula de Rei no pot mentir. No t’he poguda confondre; mos hem de casar.

—Ell que hu véssem, va dir ella.

—Aviat ho veurem, si Deu ho vol, diu el Rei. Però va amb uns pactes.

—¿Quins pactes son aquests? diu ella.

—Que no pots donar conseis a negú, diu el Rei.

Si’n dones cap, te’n haurás de tornar a sa barraca de ton pare.

—¿I no me’n he de porer dur res? diu ella.

—Vaja, per que no’t pugues queixar, te’n podrás dur una joia, diu el Rei.

—¿Una no més? ¿grossa o petita? diu ella.

—No res; sa que tu voldrás, diu el Rei.

Ella hi pensá una estoneta, i s’exclama:

—Feta está sa barrina.

Se casaren; el Rei tirá sa casa per sa finestra; e-hi hagué un ast i olla de lo més alt de punt, i es sarau que’s va fer no hu poren dir persones nades.

Des cap d’una mesada, aná a romandre a ca’l Rei un mahonès amb una ego.

—¿A on pos aquesta bistieta? digué.

—Dins s’estable, li varen respondre.

E-hi guaita, i hi veu un cavall, i diu:

—¿Que l’he de posar devora es cavall?

—Posau-le-hi, li varen dir.

I la hi posá.

Lo en demá matí s’ego va haver feta una pollina.

El Rei la volía, perque deia que, essent nada dins s’estable a on no hi havía altra bistia seua més que es cavall, per forsa l’havía d’haver feta es cavall.

—Pero ¡si hi havía s’ego des mahonès! li deien.

—No m’empatx de raons, deia ell. No m’heu de dir voltros a on ès el Carme ni el Sant Esperit. Jo no tenía altra bístia dins s’estable; ¿ès nada una pollina? Idò ès des cavall.

Es criats, com el veren tan encabotat, el dixaren anar.

Es mahonès aná també ben alerta a fer-li cuantra.

La Reina hu va sebre, i li mostra una bassa seca que hi havía allá aprop, i li diu:

—Anau-hi amb una canyeta i una ginya, i feis com que pescar. El Rei, en anar-se’n a sa cassada, en passará, i vos dirá: —¿Que feis? I heu de dir: —Pesc. —¿Que pescau? dirá ell. —Sardines, heu de dir vos. —¿Quin possible ès, dirá ell, sensa aigo a sa bassa, pescar-hi sardines? I vos: heu de dir: —Tant possible ès, sensa haver-hi aigo, agafar-hi sardines, com que un cavall fassa pollines.

Es mahonès seguí es consei de la Reina.

Passá el Rei per devora sa bassa, el veu amb sa canyeta i sa ginya lo mateix d’un pescador que espera una gran peixetada, i li diu:

—¿I ara que fas?

—Pesc! diu es mahonès.

—¿Que pesques? diu el Rei.

—Sardines! diu es mahonès.

—¡De tros de banc! diu el Rei. ¡No hi ha una gota d’aigo dins sa bassa, i hi vols agafar sardines! ¿quin possible ès que n’agafis cap?

—Tant possible ès, digué es mahonès, sensa haver-hi aigo agafar-hi sardines, com que un cavall fassa pollines.

El Rei va quedar taiat davant aquesta sortida, i per desfer-se d’aquells trumfos, digué:

—Anau a ca-meua, i menau-vos-ne s’ego i sa pollina i espitxau-vos més que de pressa cap a ca-vostra.

Es mahonès e-hu va fer així; i el Rei pensa entre sí mateix:

—Ja ès la Reina que li ha aconseiat que’m fés aquesta.

Gira en redó cap a ca-seua, i li diu:

—Ets tu. Negú pot esser més que tu.

—¿I ara? diu la Reina.

—Suara! diu el Rei. Has donat un consei an es mahonès: no hu pots negar.

—Le hi he donat per que no fesses s’injusticia de prendre-li sa pollina! diu la Reina.

—No m’empatx de raons! diu el Rei. L’has donat i no’l poríes donar. ¿Sabs quins son es pactes que’t vaig posar quant mos casarem?

—Sí! diu la Reina.

—Idò te’n pots anar en voler! diu el Rei.

—¿Que no porem dinar abans? diu la Reina.

—No res idò, diu el Rei: dinarem, i llavò te’n anirás.

Dinaren, i sa traidora li dona dormissons.

Quant el tengué ben adormit, fa enganxar es cotxo, le hi posa de dins, i dona orde de partir cap a sa barraca de son pare.

Al punt e-hi foren; i feu posar el Rei damunt es caramull de sa carbonissa.

Ses teranyines de sa canyissada li pegaven per sa cara.

El Rei se despert, i quant se va veure allá davall, se creia somiar.

—¿A on me trob? digué ¿Que somii o estic despert?

—No somíes no, digué Na Catalineta. Ets a ca mon pare. Es pactes eren que, si me’n havía d’anar de tu, me’n podría dur sa joia que volgués. I bé he mirat, però cap joia he vista dins ca-teua com tu; cap n’he vista que m’agradás tant. Per això te’n he duit.

Quant el Rei la sentí, digué:

—Lo que ès estat, siga estat: tornem-mos-ne a ca-meua, i dona tots es conseis que vuies, mentres sien bons.

E-hu feren així, i visqueren amb molta pau i concordia una mala fi d’any; i encara son vius, si no son morts.

Santa Sirga, Setembre de 1889.